Dins les obres de teatre que tracten el tema de la tragèdia, el destí forma un paper molt important, tan important, que fins i tot, por aparèixer com si fos un personatge més, de manera corpòria. La tragèdia sempre ha estat un dels gèneres més utilitzats per les representacions teatrals; desde l’època clàssica, on el teatre pren gran consciència d’ell mateix i sorgeixen diversos autors molt importants, el destí, sobretot connectat amb la mitologia, agafa molta força, ja que durant l’antiguitat els homes creien molt i tenien fe cega en el destí: sabien cert que el que els hi ocorria a les seves vides estava escrit. Sempre s’ha considerat al destí com una força divina que dirigeix les vides dels homes; trobem grans exemples en la mitologia grega sense anar més enfora: es creia en les Moires o Parques de la mitologia romana. Aquestes personificaven el destí, i popularment es creia que teixien el destí de les persones des de que naixien; un altre exemple, podria ser l’oracle de Delfos, que donava prediccions al seus visitants en moment de dubte i que sempre, acabava passant el que l’oracle havia pronunciat, però mai, de la forma com un espera, tot i que intentessin que no passés . Un dels mites més coneguts i també més representats en el món del teatre, es la història de Èdip: podem trobar perfectament la marca del destí en els fets, i com es desenvolupa el mite: el pare allunya tot el que pot al seu fill, Èdip, però, finalment, torna i el mata quan es troben per casualitat.
William Shakespeare com a bon autor de obres tràgiques, com Hamlet, no pot deixar de banda aquest aspecte tan típic de les obres de teatre, i per tant, també deixa un paper protagonista al destí, un bon exemple es Macbeth, del qual l’autor és ell mateix, el destí intervé activament dins l’obra i influeix al protagonista: durant el primer acte apareixen les tres bruixes realitzant encanteris sobre la pròxima trobada amb Macbeth. Tot i això, a Hamlet, el destí no apareix tan com es podria pensar; el més important de tot, són les decisions que pren el protagonista, per tant, es deixa de banda aquest element tan distintiu en totes les obres de teatre clàssiques i de la mitologia. Podríem parlar de les conseqüències que tenen els actes que realitzen els protagonistes: ser responsable dels seus actes. És una mitjà més modern d’ allunyant-se del tòpic mitològic; d’aquesta manera es dóna més importància a la racionalitat. És un teatre més modern el que ens presenta Shakespeare en aquesta obra, d’una manera més real, podríem dir.
Aquest “destí” dins Hamlet l’entenem com les decisions que segueix el protagonista davant les accions que passen dins el castell. Per exemple, té la possibilitat de matar al seu padrastre Claudi, però decideix per ell mateix, i no perque un oracle, una bruixa o altre ésser hagués previst que el mataria durant el combat que mantindria amb Laertes per la mort del seu pare, que no és el moment de matar-lo; tot i això, és cert que l’espectre de Hamlet pare és la part més sobrenatural que apareix dins l’obra i funciona com iniciador de la venjança, però, Hamlet al començament, no creu del tot el que ha vist, pensant que fins i tot podria ser el diable disfressat que el volgués enganar per realitzar l’assassinat del seu padrastre, i per tant, caure a l’ infern; hem de dir, que l’obra té un alt grau de religiositat, amb moltes anotacions sobre Déu, i altres elements divins. D’aquesta manera, Hamlet cerca mitjançant raonaments i mètodes racionals la culpabilitat de Claudi, i no es deixa dirigir per elements divins i sobrenaturals, a pesar de que l’espectre realment tenia raó; el rei Claudi parla d’accidents, però Hamlet, troba que no existeixen els accidents.
Una altra gran obra de W.Shakespeare és Romeo i Julieta on podem entendre que el destí actua d’una manera molt clara en la seva història: dues famílies enfrontades i dos enamorats, on el seu destí esta decidit i que, per tant, han d’acabar fatalment; és una altra comparació, dins la mateixa obra de Shakespeare, per diferenciar clarament que a Hamlet, no és el destí, sinó les conseqüències dels actes de les persones, el que dirigeix realment les vides de la gent, tot i que l’autor utilitzi allò que anomenem “destí” en les altres obres teatrals.
Com a conclusió, hem d’entendre que William Shakespeare deixa de banda l’element diví pel que fa a Hamlet, tot i que l’utilitza moltes vegades a les altres grans obres, com Romeo i Julieta i Macbeth. Així, dins Hamlet, els mètodes racionals i la comprovació de les sospites, és el que realment dirigeix les accions de Hamlet per dur a terme la seva venjança.
Bloom, Harold. 2001. Shakespeare: The Invention of the Human.
Eliot, T. S. 1920. Hamlet and his Problems
Shakespeare, William: Macbeth. Introducción, traducción y notas de José María Valverde. Barcelona, Planeta DeAgostini, 2000
http://www.biografiasyvidas.com/monografia/shakespeare/fotos6.htm
Francisco José Hidalgo Moya
No hay comentarios:
Publicar un comentario