LOS SOLILOQUIOS DE HAMLET

El personaje de Hamlet abarca un proceso evolutivo importante motivado por un sinfín de sentimientos entrelazados tales como: la rabia, la venganza, la duda, el rencor, etc. La convergencia de todos ellos contribuye a convertir al príncipe en un ser atormentado. La muerte de su padre a manos de su tío y la posterior boda de éste con su madre provocan en Hamlet una profunda tristeza, la cual se mantendrá perenne en él durante toda la obra. Hablamos de un príncipe acechado por la visita del espectro de su padre, el rey Hamlet, quien insta a su hijo a que vengue su muerte. Tras semejante petición, el príncipe trama una serie de argucias para conseguir tal fin. Así surge la locura fingida de Hamlet, un arma para obtener la verdad sobre el regicidio y ejecutar su venganza.

El personaje que nos acontece falsea su locura ante todos para cubrir sus verdaderos propósitos vengativos. No obstante, a través de los muchos soliloquios que hallamos en la obra, el lector-espectador, tiene la posibilidad de percibir al verdadero Hamlet a través de sus manifestaciones emocionales. De este modo, se nos permite ser partícipes de la evolución psicológica del propio personaje. Según Siguan (1985: 120) “El personaje que monologa se limita a exponer en voz alta el curso de su pensamiento, imaginando, recordando o anticipando o también reflexionando y llegando a conclusiones pero sin que su discurso se dirija específicamente a alguien.” En este caso, Hamlet encuentra en nosotros a ese confidente en quién depositar sus pensamientos más internos, alguien ante quien pueda mostrarse tal y como es. Esta idea la comparte Bloom (2000: 220) argumentando que “los siete soliloquios que dice Hamlet, tiene dos públicos, nosotros y él, […]”. En cierto modo, interactuamos con el personaje principal, aunque no verbalmente. Es más, los soliloquios nos adentran en la trama y permiten que seamos poseedores de información de la que carecen otros personajes.

En el primer monólogo de Hamlet "Oh, si esta carne mía sólida se disolviera [...]" (I, ii), nos percatamos de la pesadumbre que se apodera del príncipe. Tal grado de desesperanza y desconsolación alcanza el príncipe, que se lamenta por no poder suicidarse (porque así lo prohíbe Dios). Siente que su madre, la reina Gertrudis, no ha actuado con decoro al casarse con Claudio al poco del fallecimiento del rey Hamlet. Por eso se lee en la obra "[...] una bestia privada de razón habría llevado luto más tiempo [...]" (Shakespeare 2009: 129) El príncipe no puede tolerar la situación y reprende la actitud de su madre en la privacidad que le otorga el monólogo.

Ahora es justo que nos detengamos en el que es considerado el soliloquio más importante de todos los tiempos, "ser o no ser", que encontramos en el tercer acto.

http://www.youtube.com/watch?v=C_9dKSPUySw

Vygostsky (2007: 93) nos ayuda a ver que “Hamlet desearía librarse de la vida que le ha impuesto el nacimiento, no quiere soportar las cargas de la vida [...]”La capacidad de racionalizar es una parte intrínseca de Hamlet, de ahí que su carácter reflexivo quede tan patente en este soliloquio. Se encuentra sumergido en una profunda dicotomía interna sobre si vale la pena hacer frente a la vida o si es mejor dejarla pasar. En este parlamento resurge la idea del suicido, que ya había sido mencionada con anterioridad en el primer monólogo. Hamlet se plantea dejar de vivir como la medida más factible para cesar de sufrir los vaivenes de la fortuna. No obstante, el miedo a no saber que ocurrirá cuando traspase la leve línea que separa ambos mundos, acentúa, aún más si cabe, las constantes dilaciones y contradicciones que sufre el personaje. Nieto (1997: 623) lo plantea argumentando que “Hamlet duda si la muerte es un sueño eterno sin sueños o si habrá sueños en esa muerte, […] entonces la pena será una realidad peor que la presente vida.” Hay quien va todavía más allá alegando que este soliloquio “podría decirse que es su discurso fúnebre anticipado.” (Bloom 2001: 420) Lo que es indudable es que es el pasaje más célebre de la obra y el más brillante de cuántos monólogos han existido.

Hamlet interioriza la locura fingida con suma maestría, hasta el punto en que nos planteamos si realmente la enajenación forma parte del propio carácter del personaje. ¿Es un trastorno simulado? o, por el contrario, ¿podemos encontrar algún resquicio de verdad en su estado mental? El mismo Vigostsky (2007: 89) nos plantea que “si no es locura, es un extraño cambio, [...] un estado especial, [...]” sin embargo, el único momento en que Hamlet es libre es cuando se desvincula de su faceta de demente en los parlamentos.

En los soliloquios, nos relata Ezpeleta (2005: 51), en concreto “en dos de ellos se nos presenta una figura introspectiva, semienamorada de la muerte, el suicidio y la melancolía. Otros dos muestran un vengador muy autocrítico.” Con esto se pone de manifiesto la profunda contradicción en la que está inmerso el personaje. La pasividad se alía, junto con la imperante duda de Hamlet, para crear el sexto monólogo "Puedo hacerlo ahora mismo; ¡ahora, que está rezando! [...]" (III, iii). El príncipe, aun encontrándose en una situación propicia para acabar con Claudio, vuelve a hacer uso de su tan mencionado carácter reflexivo. Decide posponer la venganza al hallarse el asesino en mitad de sus plegarias.

En el séptimo y último monólogo "Todos los acontecimientos me acusan [...]" (IV,iv), Hamlet se recrimina a él mismo su propia inactividad, su desdén. “Esos monólogos, en los que Hamlet, se reprocha a sí mismo su falta de decisión, tienen como principal objetivo el de recordarnos que las cosas no evolucionan como deberían y de hacernos conscientes del punto final al que toda la acción se encamina.” (Vygostky 2006: 233) Se lee en la obra "[...] ¿y yo? ¿Qué haré yo? Mi padre asesinado, mi madre deshonrada [...] Duermo, solo duermo [...]" (Shakespeare 2009: 519)

Tras este breve recorrido por algunos de los discursos que pronuncia Hamlet, vemos que cada soliloquio da cobijo a sus más profundos sentimientos. Nos invitan a ponernos en su piel y establecer con el personaje cierto grado de empatía.

BIBLIOGRAFÍA

Bloom, Harold 2000. Cómo leer y por qué. Editorial Anagrama. Barcelona.

Ezpeleta Piorno, Pilar 2005. Palabras, palabras, palabras: el decoro en Hamlet. Editorial Universidad Politécnica de Valencia.

Nieto, José 1997. El renacimiento y la otra España. Editorial Droz. Génova.

Shakespeare William 2009. Hamlet, edición bilingüe. Traducción por Miguel Ángel Conejero Dionís-Bayer y Jenaro Talens. Ediciones cátedra. Madrid.

Siguan, Miguel.1985. "La expresión literaria del lenguaje interior" en Anuario de psicología nº 33. Departamento de psicología general. Universidad de Barcelona.

Vygostky, Lev. 2006. Psicología del arte. Editorial Paidós Ibérica. Barcelona.

Vygostky, Lev. 2007. Tragedia de Hamlet y psicología del arte. Fundación Infancia y aprendizaje. Madrid.

Locura de Ofelia

Ofelia, hija de Polonio y hermana de Laertes, es un personaje ficticio de la obra de Hamlet. Antes de empezar, cabe decir que es un personaje importante en la historia del teatro. Además se han realizado pinturas como por ejemplo la de William Waterhouse o el cuadro realizado por Millais representado el momento de su muerte. En cuanto a su obra, va transcurriendo y entra en acción cuando su hermano, Laertes, le comunica su marcha de Dinamarca dejándole unos consejos de gran utilidad a lo largo de la representación. Además somete su propio amor al mandato de su padre, ella le comunica el amor de Hamlet que siente por ella, su padre queda sorprendido por tal noticia y advierte a su hija que el amor de Hamlet no es verdadero y que no debería fijarse en él. Ambas son relaciones familiares, tanto los consejos de su hermano como los de su padre. En cambio, hay una tercera relación y, probablemente, ésta sea la más importante, ya que tiene una relación directa con el personaje principal de la obra, es decir, Hamlet.

Hamlet, hijo del rey anterior y sobrino de Claudio, es el personaje más importante de la mejor obra teatral de la historia, ya que el desarrollo de esta obra gira en torno a su figura. Previsiblemente, antes de comenzar la obra, nos podemos imaginar a Hamlet como un príncipe culto y feliz, heredero del trono de Dinamarca y con muchas posibilidades de casarse con su enamorada Ofelia y por tanto, llevar así, una vida como cualquier príncipe. Pero, las cosas no siempre ocurren como uno espera y esto ocurre en la obra, la aparición del espectro de su padre comunicándole toda la verdad sobre su muerte y la posterior boda con su tío, hace que Hamlet entre en una profunda desesperación y que sus pensamientos y sus ideales estén rozando la locura.
Es, en este preciso momento, cuando se establece la tercera relación, en este caso amorosa, entre Ofelia y Hamlet. Hamlet, a través de versos y versos, le expresa su amor y que sería capaz de hacer cualquier cosa por su amor. Ésta, queda muy sorprendida al oír esas palabras y se empieza a pasar de un mundo de esperanza a uno de locura inesperada, cantando canciones disonantes y con poco sentido, es en este momento la ruptura de la cuerda que ataba la razón, y empieza una guerra entre lo ideal y lo real, entre las promesas a su padre y lo que su verdadero corazón siente.

Transcurre la obra, y el padre de Ofelia, Polonio, muere asesinado por Hamlet. En una escena en que la conversación entre Gertrudis y Hamlet acaba en tragedia por la muerte de Polonio. Le comunican la noticia a Ofelia, y si ésta ya se encontraba en una situación de locura inesperada pues ahora la situación ya comienza a ser preocupante. Su hermano en Francia y su padre asesinado, por tanto, sin respaldo en la corte de Dinamarca. Además, a esta grave situación se suma la expulsión de Hamlet de Dinamarca tras este asesinato.
Hamlet, antes de marchar le comunica a Ofelia que su amor no era verdadero y que jamás la ha querido, dichas palabras en un tono retórico, ya que él estaría dispuesto a hacer cualquiera cosa por ella.
Tras la muerte de su padre y la marcha de Hamlet, Ofelia entra en una profunda locura ya que se siente abatida y sola. He aquí cuando Ofelia en las conversaciones con otros personajes, lo que expresa lo hace cantando y no en forma de diálogo, un indicio de la locura que sufre y muy similar a los monólogos de Hamlet.
Locura, acción que por su carácter anómalo causa sorpresa, es el estado que define a Ofelia, sobretodo en las acaballas del libro y que acaba con el suicidio de ésta en el río. Subiendo por las ramas del árbol que se balanceaba sobre el río, estas ramas se partieron y Ofelia cayó, produciéndose así un ahogamiento que acabó con su vida.

En conclusión, en esta obra podemos apreciar un personaje “natural” ya que protagoniza cambios de humor, como en la vida real. Un personaje previsiblemente tranquilo y con ganas de vivir, que acaba sintiendo la dosis de la locura, desencadenando en el suicidio. Ofelia, fue un corazón de cristal: en vez de someterlo a la dulce temperatura del amor, lo sometieron a la presión de las pasiones, y estalló.

BIBLIOGRAFÍA

- Definición de locura. RAE.

http://buscon.rae.es/draeI/SrvltObtenerHtml?origen=RAE&LEMA=locura&SUPIND=0&CAREXT=10000&NEDIC=No

- Vida de Ofèlia. Biblioteca virtual.

http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/literaturalatinoamericana/dehostos/OfeliaenHamlet.asp

- “Hamlet”. Introducció. Pàgina 14-30. Editorial Vicens Vives. William Shakespeare.

MIRADA COMPARATIVA DE LA TRAGEDIA HAMLET

A continuació realitzarem una comparació de l'obra Hamlet, Èdip i El elogio de la locura entre les seves semblançes i diferències centrant-mos en el tema de la tragèdia i de la bogeria, en el cas de Elogio de la locura.

Per fer una introducció esmentarem perquè s'ha triat el tema de la tragèdia. Tant Hamlet com Èdip abarquen una sèrie de temes que segons el tipus de lector es pot fer una interpretació o una altra; temes com per exemple l'incest que es reflecteix clarament a l'obra de Èdip, que més tard esmentarem; la venjança, que es veu patent en Hamlet pràcticament en el transcurs de tota l' obra; o, inclús, la traició. D'aquesta manera ens centrarem en un tema que es dóna de manera clara y explícita en ambdues obres. No es deixaran del tot de costat els altres temes, ja que per fer una descrpició individual de semblançes i diferències, i una comparació de les mateixes, cal fer referència al que va succeïnt durant el transcurs de l'obra. En quant a El elogio de la locura de Erasmo, ens centrarem únicament en el tema de la bogeria.

Per contextualitzar les obres esmentades posarem a disposició enllaços que ens permetran veure íntegrament el contingut de cada una d'elles.

HAMLET Es recomana llegir de la pàgina 185 – 189 / 309 – 323.

ÈDIP Per a una breu introducció es recomana llegir la pàgina 5.

EL ELOGIO DE LA LOCURA Es recomana llegir de la pàgina 5 - 12

A continuació començarem amb la comparació dels ítems. Per començar anirem anomenant les semblançes.

Per part de les dues obres, es parteix d'una estructura familiar, es a dir, existeixen la figura del pare, la mare i el fill, i entre aquests es dòna el transcurs de l'obra. A Hamlet, l'objectiu del fill es assassinar al seu oncle per petició del seu pare, on acaba assassinat. A Èdip, el pare es assassinat per el seu fill. Sobre la figura de la mare, ambdues moren. Podem trobar una similitud interessant al veure que Ofèlia i Yocasta, segons la interpretació que doni cada lector, acaben amb la seva vida amb un suicidi.

Com a diferències destacarem l'esmentat anteriorment, ja que es dònen de manera distinta d'una obra a una altra.

Amb referència a la mort dels pares, en l'obra de Hamlet es veu patent el sentiment de venjança. En canvi, a Èdip la mort del pare succeeix de manera accidental, ja que no sabia que Layo era el seu pare. La mort accidental també es pot donar en Hamlet quan assassina a Poloni, que realment no sabia qui estava amagat i a qui havia assassinat realment.

Pel que fa a la figura de les mares, Gertrudis mor accidentalment al beure d'una copa destinat per Hamlet, en canvi Yocasta es suicida quan s'assebenta que el seu espos és també el seu fill.

Cal esmentar un factor que avui en día es dóna com a interpretació sobre el tema tractat a l'obra, i aquest es el destí. Podem dir que Hamlet assassina a Poloni per casualitat, sense sebre qui estava amagat a l'habitació, es pot fer una interpretació dient que era qüestió de destí que Poloni havía de morir a mans de Hamlet. En quant a Èdip, aquest assassina al seu pare accidentalment al fugir de Corinti, sabent que si quedava allà podía assassinar als seus pares. D'aquesta manera, podem inerpretar el destí com a explicació de que justament Èdip assassinàs al seu pare en una batalla.

Com a comparación entre Hamlet y El elogio de la locura, direm que tenen com a semblança el fet de que els personatges de l'obra excusin els seus actes dient que la bogeria és la culpable. Tant Hamlet quan  assassina, per exemple, Poloni, i Erasmo, quan critica la societat i la religió del moment. Com a diferències, trobam el fet de que en Hamlet emplea la bogeria per excusar-se dels assassinats i Erasmo per no ser castigat per la religió, fent entendre que no era ell que criticava el que succeïa en la societat del moment, si no la bogeria.

Per concloure, tornarem fer referència a la tragèdia, que sense cap dubte, tot i les semblances i diferències que tenen les obres, es el tema que predomina i es dóna de manera explícita. En quant al cas de El elogio de la locura, direm que la bogeria és l'explicació dels actes que es duen a terme.

Bibliografía

Hamlet, de Oliva, Salvador. Editorial Vicens Vives.

Hamlet. Tragedia, de Shakespeare, Williams. Editorial Libreria Matillas epigrammat.

Edipo Rey, de Sófocles. Editorial Libros del ciudadano.

Gravitaciones de una mascara, de Roberto García de Mesa.

Elogio de la locura, de Erasmo. Editorial Imprenta José Tauló.

El paper del destí a Hamlet

Dins les obres de teatre que tracten el tema de la tragèdia, el destí forma un paper molt important, tan important, que fins i tot, por aparèixer com si fos un personatge més, de manera corpòria. La tragèdia sempre ha estat un dels gèneres més utilitzats per les representacions teatrals; desde l’època clàssica, on el teatre pren gran consciència d’ell mateix i sorgeixen diversos autors molt importants, el destí, sobretot connectat amb la mitologia, agafa molta força, ja que durant l’antiguitat els homes creien molt i tenien fe cega en el destí: sabien cert que el que els hi ocorria a les seves vides estava escrit. Sempre s’ha considerat al destí com una força divina que dirigeix les vides dels homes; trobem grans exemples en la mitologia grega sense anar més enfora: es creia en les Moires o Parques de la mitologia romana. Aquestes personificaven el destí, i popularment es creia que teixien el destí de les persones des de que naixien; un altre exemple, podria ser l’oracle de Delfos, que donava prediccions al seus visitants en moment de dubte i que sempre, acabava passant el que l’oracle havia pronunciat, però mai, de la forma com un espera, tot i que intentessin que no passés . Un dels mites més coneguts i també més representats en el món del teatre, es la història de Èdip: podem trobar perfectament la marca del destí en els fets, i com es desenvolupa el mite: el pare allunya tot el que pot al seu fill, Èdip, però, finalment, torna i el mata quan es troben per casualitat.

William Shakespeare com a bon autor de obres tràgiques, com Hamlet, no pot deixar de banda aquest aspecte tan típic de les obres de teatre, i per tant, també deixa un paper protagonista al destí, un bon exemple es Macbeth, del qual l’autor és ell mateix, el destí intervé activament dins l’obra i influeix al protagonista: durant el primer acte apareixen les tres bruixes realitzant encanteris sobre la pròxima trobada amb Macbeth. Tot i això, a Hamlet, el destí no apareix tan com es podria pensar; el més important de tot, són les decisions que pren el protagonista, per tant, es deixa de banda aquest element tan distintiu en totes les obres de teatre clàssiques i de la mitologia. Podríem parlar de les conseqüències que tenen els actes que realitzen els protagonistes: ser responsable dels seus actes. És una mitjà més modern d’ allunyant-se del tòpic mitològic; d’aquesta manera es dóna més importància a la racionalitat. És un teatre més modern el que ens presenta Shakespeare en aquesta obra, d’una manera més real, podríem dir.

Aquest “destí” dins Hamlet l’entenem com les decisions que segueix el protagonista davant les accions que passen dins el castell. Per exemple, té la possibilitat de matar al seu padrastre Claudi, però decideix per ell mateix, i no perque un oracle, una bruixa o altre ésser hagués previst que el mataria durant el combat que mantindria amb Laertes per la mort del seu pare, que no és el moment de matar-lo; tot i això, és cert que l’espectre de Hamlet pare és la part més sobrenatural que apareix dins l’obra i funciona com iniciador de la venjança, però, Hamlet al començament, no creu del tot el que ha vist, pensant que fins i tot podria ser el diable disfressat que el volgués enganar per realitzar l’assassinat del seu padrastre, i per tant, caure a l’ infern; hem de dir, que l’obra té un alt grau de religiositat, amb moltes anotacions sobre Déu, i altres elements divins. D’aquesta manera, Hamlet cerca mitjançant raonaments i mètodes racionals la culpabilitat de Claudi, i no es deixa dirigir per elements divins i sobrenaturals, a pesar de que l’espectre realment tenia raó; el rei Claudi parla d’accidents, però Hamlet, troba que no existeixen els accidents.

Una altra gran obra de W.Shakespeare és Romeo i Julieta on podem entendre que el destí actua d’una manera molt clara en la seva història: dues famílies enfrontades i dos enamorats, on el seu destí esta decidit i que, per tant, han d’acabar fatalment; és una altra comparació, dins la mateixa obra de Shakespeare, per diferenciar clarament que a Hamlet, no és el destí, sinó les conseqüències dels actes de les persones, el que dirigeix realment les vides de la gent, tot i que l’autor utilitzi allò que anomenem “destí” en les altres obres teatrals.

Com a conclusió, hem d’entendre que William Shakespeare deixa de banda l’element diví pel que fa a Hamlet, tot i que l’utilitza moltes vegades a les altres grans obres, com Romeo i Julieta i Macbeth. Així, dins Hamlet, els mètodes racionals i la comprovació de les sospites, és el que realment dirigeix les accions de Hamlet per dur a terme la seva venjança.

Bradley, A.C.: Shakespearean tragedy

Bloom, Harold. 2001. Shakespeare: The Invention of the Human.

Eliot, T. S. 1920. Hamlet and his Problems

Shakespeare, William: Macbeth. Introducción, traducción y notas de José María Valverde. Barcelona, Planeta DeAgostini, 2000

http://www.biografiasyvidas.com/monografia/shakespeare/fotos6.htm

Francisco José Hidalgo Moya

Fitxa 2

Fitxa 2:

Pel que fa a la fitxa 2 no canviem res d’objectius i el tema del blog segueix igual.

Membres del grup: Marta Lavado Salvà, Catalina Maria Garí Blanch, Miguel Greco Ficano, Isabel Maria Llergo Novo, Javier Izquierdo Martínez i Francisco José Hidalgo Moya.

Alumnes col·laboradors: Francisco José Hidalgo Moya.

Títol del projecte: Ambició i follia a l’obra de Hamlet.

Objectius: Hamlet és probablement la peça teatral més famosa de la cultura occidental i una de les obres literàries que ha originat i motivat un major nombre de comentaris crítics. L’obra es traça entorn el tema de la bogeria(tan real com fingida) i el transcurs del profund dolor a la desmesurada ira. A més explora temes com la traïció, la venjança, l’incest i la corrupció moral.

L’obra transcorre a Dinamarca i relata com el príncep Hamlet du a terme la seva venjança sobre el seu oncle Claudi, qui assassinà el pare de Hamlet, el rei, i ostenta la corona usurpada així com el matrimoni amb Gertrudis, la mare de Hamlet. A la tragèdia de la venjança i el dubte es presenta el conflicte interior del protagonista i l’actitud de venjança com a únic mitjà per tal de restablir o restituir l’ordre polític i moral. Observem, doncs, que l’obra de William Shakespeare comprèn temes molt diversos i planteja moltes dicotomies filosòfiques, entre les quals podem anomenar: la justícia i la venjança; la raó i la bogeria; la destinació i el sentit de la vida; l’aparença i la realitat; l’honor i la vilesa; el deure i l’obstinació, entre d’altres.

Nosaltres farem un recorregut pels temes que reflecteix i reprodueix l’obra així com també realitzarem una anàlisi comparativa entre aquesta i altres peces literàries. Ens centrarem, principalment, en el tema de l’ambició i la bogeria, que es troben presents en diversos episodis i personatges de l’obra.

També farem referència al context i la interpretació que envolta l’obra esmentant la influència que aquesta ha tingut en diferents àmbits com ara: la religió, la filosofia, la política, el psicoanàlisi i el feminisme.

Índex de les entrades de cada membre del grup:

1. Context de l’obra (Catalina Maria Garí Blanch)

2. Mitjans de venjança de Hamlet (Marta Lavado Salvà)

3. Els soliloquis de Hamlet (Isabel Maria Llergo Novo)

4. Follia d’Ofèlia (Javier Izquierdo Martínez)

5. Paper del destí a la traïció i venjança (Fco.José Hidalgo Moya)

6. Anàlisi comparatiu amb altres obres (Miguel Greco Ficano)

CONCLUSIÓ

I ara, ja per finalitzar i com a conclusió d’aquest blog, volem mencionar que, a partir de les nostres intervencions, hem pogut assolir l’objectiu que en el principi ens vam proposar: donar una visió general de la tragèdia de Hamlet.

Aquesta visió general ha estat possible gràcies als aspectes tractats en cada una de les entrades. En primer lloc, s’ha presentat una breu introducció a l’autor i a la seva obra en el conjunt de les seves publicacions, inserides dins el teatre isabelí. Tot seguit, s’ha realitzat un petit recorregut al llarg de biografia de l’escriptor anglès.

Així mateix, s’ha tractat un dels eixos centrals de l’obra: la venjança, i més concretament, el procés venjatiu dut a terme per Hamlet, per tal de perpetuar i conservar la memòria del seu pare. En aquest aspecte, s’han aprofundit els principals mitjans utilitzats pel príncep: la follia fingida i el meta teatre.

En relació amb el personatge principal, el príncep Hamlet, s’ha analitzat la seva personalitat a través dels diferents monòlegs els quals ens mostren la seva vertadera intencionalitat i sentimentalitat. A més, hem pogut ser partíceps del moments de reflexió i introspecció del protagonista.

L’entrada comparativa realitzada entorn a Hamlet, Èdip i El elogio de la locura té com a objectiu principal mostrar-nos els aspectes de la tragèdia en diferents èpoques de la història i com s’ha emprat aquest tema per a desenvolupar obres literàries, com podrien ser llibres, teatre i, més recentment, cinema. S’ha de tenir en compte que la tragèdia es un tema que pot donar molt de si, fet que els autors aprofiten per fer-ne les seves representacions que creien convenients, com les que trobem a les tres obres abans citades.

Pel que fa al paper del destí, cal dir que aquest té una gran importància dins les tragèdies teatrals. Des de sempre s’ha considerat al destí com una força divina que dirigeix les vides dels homes. W. Shakespeare no pot deixar de banda aquest aspecte, per tant, també deixa caure la presència del destí a les seves obres. Tot i així, a Hamlet, el destí no apareix tant com es podria pensar, ja que aquest pot ser entès com les decisions que segueix el protagonista davant les accions que ocorren i s’esdevenen al seu voltant. D’aquesta manera, l’autor, deixa de banda l’element diví pel que fa a Hamlet. Els mètodes racionals i la comprovació de les sospites és el que realment dirigeix les accions de Hamlet, per dur a terme el seu objectiu: la venjança.

Per últim, s’ha tractat el personatge d’Ofèlia, i, més en particular, la seva evolució psicològica al llarg de la novel·la, fins a convertir-se en una noia que enfolleix i es trasbalsa d’amor; tot degut a l’actitud del seu estimat vers la seva persona.

Ens agradaria remarcar i exposar la importància d’aquesta activitat, la qual ens ha proporcionat una visió més àmplia i, alhora, exhaustiva d’alguns dels aspectes que, segons el nostre parer, sobresurten i destaquen en l’obra. Esperem que us agradi el nostre projecte-blog, siau tots benvinguts a visitar-lo i comentar-lo amb les vostres opinions.

Miguel Greco Ficano

Francisco José Hidalgo Moya

Javier Izquierdo Martínez

Catalina Mª Garí Blanch

Isabel Mª Llergo Novo

Marta Lavado Salva